Avui encara, quan llegim i escoltem la paraula hipnosi no ens podem estar de sentir quelcom d’inquietant. Ens crida l’atenció, ja que encara existeix molt de misteri, i fins i tot moltes idees errònies al voltant d’ella. Algunes es deuen al fet que durant segles l’accés que ha tingut el públic va ser mitjançant els espectacles i generalment associada a xerraires engalipadors, fenòmens paranormals, esotèrics i foscos. Imatge que encara perdura i ha fet que moltes persones tinguin por i siguin incrèdules, al pensar que la hipnosi és una farsa on hi ha truc i a la qual millor no apropar-se. La realitat és que, una cosa és la hipnosi d’espectacle i, una altra, l’ús de la hipnosi com a tècnica terapèutica dins d’un marc d’intervenció més gran.
Etimològicament, la paraula «hipnosi» del grec –hipnos, significa somni. Per això, la majoria de persones l’associen a quedar-se “com adormit”, encara que podem assegurar que és alguna cosa força diferent a estar adormit. Per la seva banda, la paraula «trance» del llatí –transire, significa transitar. Anar d’un lloc a un altre. De fet, en la majoria de processos d’hipnosi, sigui quin sigui el seu marc referencial, el propòsit és portar a la persona d’un estat de consciència a un altre. Ja que durant el trance hipnòtic s’està més receptiu a qualsevol estímul que en qualsevol altre estat de consciència. De fet, els estats de trance més útils terapèuticament són els que estem “més desperts” -més conscients de nosaltres- que, en un estat de vigília ordinari. L’hipnotitzat pot pensar, actuar i conduir-se igual o millor que en la quotidianitat, doncs la seva atenció és intensa i està lliure de distraccions.
No cal dir que la hipnosi -pràctica antiquíssima des dels orígens de la humanitat- té una llarga tradició en l’àmbit terapèutic i mèdic. Prenent-se com a precursor de la hipnosi moderna, a Anton Mesmer i el seu Magnestisme Animal, encara que va ser el psiquiatre nord-americà Milton Erickson, qui va redefinir i popularitzar, al segle XX, un tipus d’hipnosi totalment original.
Quan Erickson va iniciar el seu recorregut professional, el gran referent terapèutic era la psicoanàlisi, però ell no formava part de les seves files, com tampoc ho va fer del posterior moviment conductista. Per ell, el passat no era la clau per solucionar el conflicte. El passat no es pot canviar i, encara que es pugui explicar, el que es viu és l’avui. Per això, per Erickson fer hipnosi era abans de tot aprendre a observar i sintonitzar amb l’altre, a comprendre la seva visió del món sense recórrer a receptes, per això de manera pacient i minuciosa abordava cada persona i cada problema de forma única. “Un vestit fet a mesura”. Un model molt allunyat de la visió clàssica de la hipnosi, com un estat induït en el qual l’hipnotitzat accepta els «bons i encertats» suggeriments de l’hipnotitzador.
Tot i això, en aquesta teràpia força desestructurada (Hipnosi Ericksoniana, Hipnoterapia o Mètode Milton) podem trobar 4 idees fonamentals:
1- No tenir idees preconcebudes sobre el pacient. Aquest punt subratlla la importància de l’observació i permet fugir de l’estretor de la classificació clínica per centrar-se en l’univers del client.
2- Pretendre un canvi progressiu. La seva meta era aconseguir objectius concrets per a futurs pròxims. El terapeuta no pot aspirar a controlar tot el procés de canvi. Solament ho inicia i posteriorment, el client segueix el seu camí.
3- Establir el contacte amb el pacient en el seu propi terreny. Aquesta idea no solament té a veure amb la idea de sortir de la consulta i intervenir a casa del client. Té a veure també amb l’escolta i deixar a un costat les interpretacions, amb la finalitat de poder comprendre el seu món.
4- Crear situacions en les quals les persones s’adonin de la seva capacitat per modificar la seva manera de pensar, veure el món i actuar. Per Erickson era fonamental permetre al pacient reconèixer les seves capacitats i motivar-lo perquè exercís el canvi.
Per facilitar això, Erickson utilitzava magistralment la paraula amb la finalitat de crear confusió mentre s’estableix una suggestió directa. Utilitzava metàfores, contes i paradoxes per crear un estat de consciència diferent de l’habitual, l’anomenat estat alterat o modificat de consciència. Ja que al canviar l’estat de consciència s’amplien “els límits del mapa”, i és més fàcil accedir a nous recursos i noves perspectives del problema per ajudar al client a utilitzar les seves pròpies associacions mentals, records i potencials de vida per aconseguir les seves metes, propòsits i objectius. Habilitats i potencials que ja existeixen dins d’una persona però que romanen sense usar-se o poc desenvolupats per una falta d’entrenament o de comprensió.
Un procés on el terapeuta acuradament explora la individualitat del client per saber que aprenentatges de vida, experiències i destreses mentals estan disponibles per enfrontar el problema. Un plantejament principalment optimista i positiu que no s’enfoca a trobar la causa dels conflictes o traumes, sinó de connectar a l’individu amb els seus recursos i la seva motivació pel canvi. La idea és facilitar la transformació des de l’inconscient, perquè sigui el subjecte qui cerqui els recursos creatius dins seu i solucioni els seus problemes (addiccions, duels, depressió, ansietat, etc.). Res de missatges subliminars, perquè la intenció no és programar conductes.
Des del punt de vista psicoterapèutic actual i gràcies al llegat, entre altres, del doctor Erickson, des de fa molts anys que s’accepta la idea que el trance és un estat natural. Fins i tot necessari en l’ésser humà. Al llarg del dia experimentem diferents canvis en el nostre estat de consciència. Per exemple quan llegim un llibre, escoltem música o mantenim una agradable conversa, se’ns pot alterar la percepció espai-temps. Altres vegades ens quedem absorts contemplant una posta de Sol i la nostra ment balla entre el món intern i l’extern. L’exemple més evident de la idea de trance natural és el moment de adormir-se i el de despertar-se. Per tant, el trance no té gens d’estrany ni sobrenatural, al contrari, és un fenomen natural i necessari i la hipnosi és un model per poder evocar un trance en un moment donat per tractar d’aconseguir una fi: relaxació, connexió amb un mateix, concentració, aconseguir un objectiu, descansar profundament, deixar anar vells patrons, entrar en un estat creatiu per resoldre problemes, crear alguna cosa. Una tècnica que obté resultats en molt poques sessions en els tractaments de fòbies, ansietat, problemes amb l’autoestima, la consecució de metes, preparació per a esdeveniments, i molt, molt més.
Seguint la línia del descrit fins al moment, el terapeuta no necessita cap mena de màgia o poder sobrenatural per induir estats de trance i alterar la consciència de les persones. Simplement necessitarà saber com generar-ho en si mateix, perquè els estats es transmeten pel fenomen de la ressonància límbica. Això significa que és molt difícil relaxar o motivar al canvi a algú si tu no tens aquest estat abans. És el que es coneix com: You go first (Tu vas primer). En el fons, la hipnosi no deixa de ser un procés de comunicació i d’interacció que es dóna en un context determinat, i que com tal dependrà del que tinguin en el seu cap i del que facin les persones que formen part del procés.
Darrerament, en ple segle XXI, aquesta tècnica s’ha vist enriquida amb moltes aportacions, com la innovadora contribució de Stephen Gilligam i el seu trance generatiu. Un procés de flux creatiu que recull, integra i, inclòs transcendeix amb mestria les aportacions ericksonianes. Un model en el qual la ment conscient i la ment inconscient de la persona cooperen entre si per tal de teixir una consciència més elevada capaç d’operar un canvi transformacional. Més que un lloc on el terapeuta proporciona respostes i tècniques pel canvi, el trance generatiu és un espai on l’individu és capaç de crear la seva pròpia realitat connectant-se amb si mateix, amb el flux creatiu, amb els seus recursos per aconseguir una realització més plena de la seva identitat i dels seus objectius.
Assumint que el terapeuta empra més o menys adequadament totes aquestes variables i que el receptor està mitjanament obert al canvi, podríem dir que la hipnosi i el trance funcionen com a amplificadors o catalitzadors d’aquests processos. D’aquí la importància d’utilitzar aquesta poderosa eina juntament amb altres models d’intervenció que han estructurat el seu treball d’una manera reconeguda, com és la PNL (Programació Neuro-Lingüística) o la Teràpia Breu Estratègica.
Per finalitzar, cal dir que ni la hipnosi ni el trance generatiu són una panacea però el que sí que és cert que es poden aconseguir canvis gairebé miraculosos. No obstant això, per produir aquests “prodigis” el mateix individu ha de reconèixer i activar dins seu aquest potencial transformacional, curatiu i de canvi. Creure és crear.
Àngel Maria ARABER 